El divendres 30 de maig de 2009, es va celebrar la Primera Sessió de la Causa del “Servent de Déu” Pare Emiliano Tardif, MSC a la Capella “Jesús Ressuscitat” de l'escola d'evangelització “Joan Pau II”, Santo Domingo.

Unes paraules de presentació:

Les seves paraules:

"Un veritable evangelitzador no és qui parla de Jesús, sinó qui és capaç de presentar a Jesús viu davant dels evangelitzats".

"Qui molt estima es capaç de fer grans sacrificis per l'estimat".

"Algunes vegades es perd el fruit d'una guarició integral perquè la persona s'aïlla i no s'integra a la comunitat".

"El poder de l'Esperit m'ha transformat en un testimoni de què Crist viu".

La seva història

El P. Emiliano Tardif nasqué (i fou batejat aquell mateix dia) el 6 de juny de 1928 en un poble de Canadà anomenat San Zacaies, a la província de Quebec. Va fer els seus estudis primaris al seu poble natal i el secundaris al Seminari Menor que els Missioners del Sagrat Cor tenien en Beuport. Un cop acabats els seus estudis secundaris, va fer un any de noviciat, d'iniciació a la vida religiosa a Sainte Clotilde, fent la seva professió religiosa el 8 de setembre de 1949.

Des de jove va professar en els Missioners del Sagrat Cor i va fer els seus estudis de filosofia a Watertown (USA), de 1949 a 1952. La teologia la va estudiar al Quebec, residint durant aquests anys a la casa més antiga de la Congregació, a l'ombra del Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor. Fou ordenat sacerdot el 24 de juny de 1955 per Mons. Desmarats, bisbe d'Amos.

Molt aviat, després de la seva ordenació sacerdotal va ser enviat a la República Dominicana el 16 de setembre de 1956, i va ser un dels fundadors del Seminari Missioner de San Josep de Las Matas, on va exercir de professor des de 1956 fins el 1963. El 1959 va prendre la direcció de la revista "Amigo del Hogar" fins l'any 1969. La revista, durant la seva gestió, va experimentar canvis d'acord amb els nous temps i la renovació de l'Església amb el Vaticà II. A més a més, va ser el promotor de la impremta que avui es coneix com "Amigo del Hogar".

El P. Emiliano fou un religiós molt estimat i valorat en el seu grup arribant a ésser superior de la Congregació de Santo Domingo des de 1966 fins el 1973.

Al juliol de 1973 va caure malalt de tuberculosi. Es va traslladar a Canadà per tenir allà un any de convalescència. Fou durant el temps de la seva malaltia quan va rebre, allò que va ser per a ell un do extraordinari: la guarició física i una crida del Senyor al ministeri de la predicació de l'Evangeli, proclamant a un Crist viu, ple de compassió i de misericòrdia, de manera especial amb els malalts i els pecadors.

De 1974 a 1985 el P. Emiliano repartia el seu temps entre el ministeri parroquial a Nagua, Sánchez, Pimentel, La Romana i San Josep de las Matas; i la predicació de recessos d'evangelització a tot el país i a l'estranger.  

A partir de 1985 el P. Emiliano va rebre permís de la seva Congregació per dedicar-se als recessos a temps complert i a través del món sencer, arribant a predicar a 71 països dels cinc continents. En col·laboració amb José Prado, va publicar tres llibres: "Jesús és viu", que ha estat editat en 22 idiomes; "Jesús és el Messies" i "La volta al món sense maletes". S'ha de destacar, a més a més, la iniciativa d'evangelitzar a través de la televisió amb la instal·lació dels estudis "Lumen 2000" el 1986. Com a suport humà i espiritual a la gran feina evangelitzadora, el P. fundà el 1982, la Comunitat "Siervos de Cristo Vivo".

Disset d'aquestes comunitats es troben repartides avui per diversos països europeus i del continent americà. A Santo Domingo queden fruit del seu llegat set escoles d'evangelització.

Un sacerdot missioner

Com ja hem dit, durant l'any 1975, el pare Tardif va romandre majorment a la parròquia de Nagua, promovent els grups de pregària en la pastoral parroquial i començant a estendre aquesta experiència renovadora pels camps i pobles propers.

Per mitjà de moltes persones, el Senyor l'havia parlat fent-li saber que el cridaria a ésser testimoni del seu amor en molts països del món.

Al gener de 1976, es va celebrar a Veneçuela el ECCLA (trobada carismàtica llatinoamericana) a la ciutat de Caracas. Com succeïa cada any, la Renovació Carismàtica havia escollit a un grup de representants per a enviar-los com a delegats. Eren al voltant d'unes deu persones, entre els que es trobaven el Pare Emiliano, Evaristo Guzmán i María Armenteros.

El grup dominicà va viatjar unit i mentre recollien les maletes a l'aeroport, al pare Tardif se li va apropar el sacerdot que organitzava la trobada, el Pare Pedro Drouien, per demanar-li un servei durant l'esdeveniment.

Va succeir que la persona que estava programada per exercitar el ministeri de guarició, a llavors el Pare Francis McNutt, s'havia excusat en el darrer moment per motiu de la mort d'un familiar proper.

Els organitzadors tenien damunt la celebració del ECCLA i una trobada multitudinària a l'estadi. Ells a Veneçuela havien escoltat que el Pare Tardif tenia el ministeri de guarició. Fins allí havia ressonat l'eco del que havia succeït a Pimentel i el van sol·licitar que organitzés un equip per tal que oferís el servei als delegats de tota Llatinoamèrica i al poble veneçolà.

Aquest va ser l'inici de la més gran experiència que el Senyor els havia preparat: "Enviar-los com a missioners del seu amor i la seva misericòrdia fins els confins de la terra.

En aquella trobada, la gent estava molt desil·lusionada per la falta del pare McNutt, però de totes maneres, algunes persones es van apropar a aquest nou i desconegut "equip del Pare Tardif" per demanar pregària i així va començar el Senyor a manifestar-se a través d'ells amb el seu immens poder i el seu infinit Amor. Els primers sorpresos van ser ells mateixos, els tres! Quantes meravelles, quanta saviesa, coneixement, do de consell! Era com una font d'aigua viva sorgint del profund de l'ésser d'aquestes tres persones (com va explicar una d'elles) i que s'oferia a les ànimes assedegades de Déu. Semblava que estaven connectades per una línia invisible que les feia un de sol. Per un altre costat, fou el mateix pare Emiliano qui va descriure l'esperit d'unió i de poder en ells, comentant que semblaven "tres telèfons amb una sola línia".

De sobte, entre els delegats de tots els països va començar a sonar la veu de les meravelles que Déu estava realitzant a través de l'"equip del Pare Emiliano". I això els va complicar la vida. Aquests dies els van passar pregant per una quantitat de germans que venien amb les seves necessitats i per glòria de Déu, rebien grans benediccions.

Quan va arribar el congrés obert al públic a l'estadi, Jesús es va fer present amb el seu amor guaridor i va guarir a molts malalts que van donar després el seu testimoni.

El pare Tardif, l'any anterior en un camp de Nagua, havia rebut la paraula de coneixement que, entre els camperols era molt ben rebuda, amb molta senzillesa i una bona acollida. Però a Caracas va ser diferent. La gent no estava acostumada a aquesta manifestació de l'Esperit Sant i va causar molta sorpresa, i en alguns, dubtes i fins i tot disgust. Van planejar enregistrar tot per després cridar l'atenció al Pare Emiliano si no es confirmaven les paraules, però Déu, en el seu amor pel seu poble, tenia un pla. Totes les paraules van ser confirmades una rere l'altre, i aquell enregistrament va ser utilitzat, no per renyar al Pare Tardif, sinó per glorificar Déu pels seus fets i meravelles.

Fins aquell dia, l'equip del Pare Tardif, no coneixia a ningú, ni ningú els coneixia a ells, però Déu els coneixia a tots i sabia com guiar-los per bé d'ells i del poble. Allà a Veneçuela, estaven els líders de tots els països llatinoamericans, els quals van començar a convidar-los poc a poc a predicar en els seus diferents països. I tal com havia estat profetitzat, primer a Pimentel, després en els pobles, després en les illes, més tard a Llatinoamèrica i poc a poc a Europa, Àfrica, Àsia i Oceania, el nom del Pare Emiliano va traspassar les fronteres. El món conegué aquest home de Déu que havia estat cridat a ser llum per a les nacions.

I es que evangelitzar era la vida del Pare Emiliano. En ell s'havia fet realitat allò que l'evangelització de tots els homes és la missió essencial de l'Església. "Ella existeix per evangelitzar", diu la Evangelii Nuntiandii. En el cor portava el crit de Sant Pau: "Ai de mi si no evangelitzés" (1 Corintis 9, 16) perquè havia trobat el tresor d'un Crist Viu que volia compartir amb tots els seus semblants.

El crit joiós de la Pasqua va ser la característica de la vida i de l'evangelització del Pare Emiliano: Jesús és viu! va proclamar per tot arreu. El seu zel evangelitzador no es va deturar durant tots els anys que van passar des de la seva guarició fins el dia en el que el Senyor el va venir a buscar, vint-i-sis anys més tard, i el va trobar precisament evangelitzant!

Per això en els cinc continents, multituds van ser testimonis eloqüents dels innumerables testimonis fruit de la seva feina evangelitzadora que sempre va estar acompanyada de signes.