Amb l'acord del Cardenal André Vingt-Trois, Arquebisbe de París, el procés de beatificació de Pierre Goursat, fundador de la Comunitat de l'Emmanuel i de la Fraternitat de Jesús, ha estat introduït oficialment el dijous 7 de gener del 2010.

Unes paraules de presentació:

Un parisenc, un convers a la fe, un evangelitzador

Nasqué el 15 d'agost de 1914, a París, on romangué tota la seva vida.

La seva conversió es va produir als 19 anys d'edat, en el temps que es trobava internat, per tuberculosi, al sanatori d'Assy. Un dia s'adonà, bruscament, que estava pensant en Bernard, el seu germà dos anys menor que ell, mort de sobte, a l'edat de 10 anys. Fou com si el seu germà li digués: «No te'n recordes de mi per la teva duresa de cor, t'has tornat orgullós». Pierre es va agenollar als peus del seu llit, i en aquell precís moment, va retrobar a Crist, una experiència que va il·luminar tota la seva vida. Des d'aquell instant, va tallar amb la concepció d'una vida refinada i estètica a la que ell estava lligat pel seu temperament d'artista. Va començar a profunditzar en la seva fe, a pregar i a evangelitzar.

Un adorador laic.

Durant la Segona Guerra Mundial va conèixer el cardenal Suhard, Arquebisbe de París, arribant a tenir una relació molt personal amb ell. El cardenal Suhard va ser un dels primers en percebre la descristianització de França, i la necessitat de reevangelitzar el país. Al mateix temps, va confirmar a Pierre en la seva vocació de laic, és a dir: romandre seglar en el món per a ésser un adorador de Jesús en l'Eucaristia i evangelitzar.

També durant la guerra, l'any 1944, Pierre va sortir d'una situació perillosa gràcies a la intervenció de la Mare de Déu. Com ja havia retrobat Jesús, reconegué de seguida, a Maria, la seva mare. Des d'aquell moment, pràcticament tots els anys, peregrinà a Lourdes.

Compromís amb el món cultural

En aquesta època, es va consagrar a l'evangelització a través de llibres, revistes i la participació en el Cecle Catholique des Intellectuels (Cercle catòlic d'intel·lectuals). Ràpidament, s'orientà cap el cinema, donada la importància que va percebre que tenia. Arribà a ser amic i, a vegades conseller, de molts directors d'escena. Va exercir durant deu anys la funció de secretari de l'Office Catholique du Cinéma (l'Oficina Catòlica del Cinema). Com estava malalt de tuberculosi, això li va impedir, moltes vegades, participar en aquestes trobades, donat que tenia que passar molt de temps al llit.

El 1970, es va retirar a una vida més senzilla. El seu ardent desig de fer conèixer a Jesús el portà a reunir a alguns joves, amb diversos pretextos, amb la finalitat d'obrir-los a l'esperança en Déu. I és així com una noia jove es va convertir després de llegir, a l'evangeli, la frase que Jesús digué a la samaritana: «Si sabessis quin és el do de Déu...» (Joan 4,10)

En una altra ocasió va ajudar a l'escriptor Maurice Clavel a prendre consciència que la crisi que el sacsejava era una recerca de Déu. Però el que ell feia en petites dosis, fins i tot d'una forma oculta, va transformar-se en una epopeia amb la Renovació Carismàtica. L'efusió de l'Esperit va fer trontollar tot: conversions innumerables, l'aventura de la Comunitat de l'Emmanuel.

Un home humil

Pierre tenia una humilitat radical i senzilla. Aquesta humilitat li donava la possibilitat d'acollir a les persones més diverses. Aquesta riquesa d'origen caracteritzarà a la Comunitat.

Aquesta humilitat li va donar una gran capacitat d'escolta de l'Esperit Sant. Això feia que la seva forta voluntat estigués completament disponible a la voluntat de Déu. Són molts el que han fet l'experiència de veure com Pierre no dubtava en absolut en canviar els seus projectes després d'haver pregat. Com modificava la seva pròpia idea quan un interlocutor l'exposava alguna cosa més vàlida.

Lliure per estimar

Pierre era un home lliure i molt original. No estava tancat per les estructures. Profundament tradicional no era, en absolut, conservador. Era necessari crear un nou món, era necessari avançar. Era necessari renovar l'Església, que ell estimava profundament. És per això que en aquest avançar, no es deixava entretindre per assumptes secundaris o transitoris.

El caracteritzava la seva alegria: alegria de la presència de Déu, alegria per l'acció de Déu, alegria de viure amb germans. Marthe Robin (una mística dels nostres temps) un dia es feia ressò d'aquesta alegria dient: «Vaig a pregar per tal que l'Emmanuel evangelitzi amb alegria».

Complertament lliurat a Déu

Pierre era un home complertament lliurat. Lliurat a Déu i als altres sense reserves. Això no l'impedia ésser totalment humà, amb el seu caràcter original difícil de canalitzar, i amb molt sentit de l'humor. Poc a poc, sobretot al final de la seva vida, es va anar abandonant més i més, en una vida de recolliment. Aquest Déu al qual s'havia lliurat era el Déu de l'Amor, el Déu proper, l'Emmanuel.

Vivia el nom de la comunitat: Emmanuel, "Déu amb nosaltres". Ell va ser qui va rellançar el missatge de l'amor del Cor de Jesús a Paray-le-Monial, el missatge de l'amor de Déu als homes per tal que siguin els seus amics.

Pierre, no tenia un cor indiferent. Tenia molt present a cadascú. Amb espontaneïtat, acollia amb compassió els sofriments, les crides, les necessitats dels altres, sobretot les dels seus germans de la Comunitat. Oferia a Jesús, a mesura que en tenia coneixement, tot el que algú el confiava. Adoració i compassió anaven així juntes.

Pierre experimentava una gran compassió, en particular, per aquells que no coneixien al Senyor. No hi ha una misèria més gran que la misèria espiritual. Pierre parlava, també, en tot moment de l'evangelització, amb tot el món, per senzills que fossin, sempre amb una gran audàcia. Per ell , l'Emmanuel no existia amb un altre objectiu que no fos evangelitzar. Visionari, tenia una inventiva formidable.

Vídeo Pierre i l'Emmanuel

Presentació (En francès)